FALLA LA FONT

M’han demanat que escriga sobre la falla i el meu cap comença a encaboriar-se i la primera imatge que em ve a la ment és la d’una xiqueta il·lusionada que any rere any, esperava impacient la setmana de Sant Josep per veure plantada la falla al Pla de la Font. Era idolatria pura el que jo sentia per la Fallera Major i em passava hores i hores fullejant el llibret i penjava a la porta el faller perquè tots veren que havíem contribuït a la festa. No m’importava desviar-me un poc i fer una trajectòria més llarga per tal de passar quatre vegades per davant de la falla, quan anava i tornava de l’escola. Tan sols era una xiqueta, però ho recorde perfectament. Ara bé, com de poc durava aquesta festa que sols podia gaudir-ne tres dies i era un fet que, aleshores, ben bé no entenia, “per què una cosa tan bonica l’havien de cremar? Quina buidor l’endemà! Tot el Pla de la Font desolat” Eixa és una impressió que encara em corpren avui en dia i el 20 de març continue tenint eixa impressió.

Però he de parlar de la falla i, buscant en el bagul de la saviesa de la cultura popular, ens remuntem a la nostra història i veiem que el pare de la nostra terra, el Rei Jaume I ja utilitzava el nom de falla per designar les torxes amb què il·luminaven els campaments, els castells i fins i tot, les festes. És un fet que queda constatat en llibre del fets al segle XIII.

Si encara ens endinsem més, la paraula falla és la derivació del mot llatí "facula” que signfica flama xicoteta. I si tenim en compte el caràcter purificador del foc en les tribus cèltiques, no és d’estranyar que ens trotem davant duna tradició ancestral que perpetuaren els romans i anomenaren festes Saturnals. Aquestes celebracions marcaven els canvis d’estació i posteriorment foren modificades per l’Església. Així,  en el solstici d’hivern se celebrava la germinació i va donar pas al Nadal. L'equinocci de la primavera representava la florida i es va convertir en Sant Josep. El solstici d’estiu, la collita es va canviar per Sant Joan i l’equinocci de la tardor, la verema que donaria lloc a Sant Miquel. Si fem una reflexió del nostre patrimoni cultural, observem que continuem celebrant amb foc tots els canvis d’estació, Sant Antoni, Sant Josep, Sant Joan i Sant Miquel.

D’altra banda i seguint l’abeurador del costumari valencià, sembla que les falles, tal i com les concebem avui, amb ninots, tingueren l’origen al segle XVIII. No obstant això, ens preguntem: “A qui se li va ocórrer la genial idea de convertir la dura realitat en una critica dels vicis que al final s’esvaïen a través del foc purificador i es renovava tot?” La resposta no és gens ferma tot i que apunta que va partir del gremi dels fusters que commemoraven la festa en honor al seu patró, Sant Josep. A més, aprofitaven l’avinentesa per buidar l’obrador de borumballa i ascles, per tal d’evitar possibles incendis. Una altra teoria ens aproxima a l’ús que es feia d'un parot o pagès, espècie de cresol que els mateixos fusters feien servir per allumnar-se i aprofitar les vesprades curtes de l’hivern. Quan el dia s’allargava se’n  desfeien i el cremaven al carrer. Així, com que les rivalitats eren òbvies anirien en augment, les primeres falles sols eren andròmines que després se substituirien pels ninots i s’afegirien les critiques. Tot aquest comboi, arrossegava la complicitat de la xicalla que anava de casa en casa arreplegant una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, tal com diu cançó.

Però jo sóc pegolina i com no, m’havia d'interessar per l’origen de la festa al meu poble. Recorde les paraules testimonials de la meva iaia, que amb 102 anys, em contava que se’n recordava poc però creia que tot havia començat gràcies a un grup de veïns que plantaren uns ninots pels carrerons de la font.

El meu afany de cronista em va dur a entrevistar una persona clau, Isabel Oltra, a qui tots coneixem pel malnom de La Llangonissa, a la qual agrairé la seva amabilitat i predisposició. Ella mateixa em va dir: “si ho vols posar així em dóna igual". El seu relat fou dar i davant la pregunta de "Com es van començar les falles a Pego?" la seva expressió es va il·luminar i tot seguit va respondre:

 

Pues mira, tot va començar perquè al carrer Sant Bertomeu hi havia un veïnat molt bo entre ells, hi havia alguns Pepes que celebraven el dia de Sant Josep el seu sant i començaven el dia amb un esmorzar al carrer. Cadascú treia el que tenia: una gerreta de vi, un altre un platet de bunyols... I entre unes coses i d'altres, la cosa es va animar i a algú se li va ocórrer la genial idea de "VOLEU QUE FEM UNA FALLA? La ti Pilar la Gasiua immediatament va dir:

-"Jo trauré el gerrot i això serà el llevat".

I d’ací va eixir tot: un va traure una camisa, l’altre un pantaló, un altre la palla i van fer uns ninots. Un semblava un sabater perquè havien posat unes sabates i la gent deia el que s’imaginava. No fèiem critica escrita, però  cadascú deia la d'ell.  Adornàvem el carrer, cantàvem cançons, tocàvem la xitxarra...  Anàvem a ca Sensio i compràvem quatre coets i una traca. Així vam fer mitja festa: vam començar per esmorzar, després vam fer tres o quatre paelles per a dinar i després de sopar ho vam cremar tot. Estarem parlant de l'any 1953, aproximadament.

A l’altre any vam fer la mateixa, vam adornar el carrer amb paperets que retallàvem durant tota la setmana i es va agregar gent del carrer Regueró i de l’ajuntament va vindre l’encarregat i ens va dir:

-"Esos monigotes no se pueden quemar ahí”

Per això vam agarrar els ninots i els vam traslladar al Pla de la Font. I tot açò va tindre molt d'èxit. La gent deia:

-“Mira que graciós”

A partir d’ ací es va crear una Comissió Fallera i el ti Pascual de Sardina va ser el President, van muntar una barraca fallera amb un lletrero que deia: “Beu i al carrer” i Xaro Franqueza va ser la Fallereta Major Infantil i jo de la Cort d’honor.

Ah, però me’n recorde que un o dos anys antes es va fer una presentació a la Pista Espanya formada per 8 falleres i la Fallera Major va ser Presenta Costa, però ales 8 de la vesprada perquè no volien encendre les llums. Sense ball ni res... perquè la gent no volia pagar.

Érem molta gent però ara ja en queden pocs, quasi tots s’han mort: Bufanúvols, Montondehuesos, Salvador de Gasiu, Ramon de Valero, Carmelo  Telaranya, Carmelo Brasa, ti Quero, ti Pacheco, Pascual de Fesol, Pilar la Gasiu, Carlos Canyot, Pepe Llangonissa, Isabel la Ploma, Batiste Borreguet, Fernando Piera, ti Ponciano, Eduardo el Sabater, ti Martínez, Juan, ti Camps, ti Cambrils, i d’altres que no en sé el nom. I Antonio el Pintor, que va fer ta primera falla i la va pintar ben pintadeta. Mira, vam fer festa”

Com podem veure tot parteix de la voluntat de fer festa, per això ens tenim ben merescut el tòpic del pensat i fet dels valencians, darrere del qual s’amaga una gran capacitat organitzativa i de solidaritat. Múltiples treballs coordinats i representats en un món irònic que emmascara la crua realitat. L'objectiu real és arrencar el somriure de l’espectador. Però jo m’atreviria a dir molt més, perquè en el fons trobe a faltar eixa idea transgressora que cree una consciència col·lectiva corn a poble que si són dignes de ser nomenades Patrimoni de la Humanitat que realment identifiquen els valencians com un poble amb uns costums, unes idees, un folklore, una llengua i una dinàmica diferent i diferenciadora.

I aquest escrit ix de l’interior d’una fallera que va representar amb molt d’orgull i alegria la Falla la Font en el 1976. Per la qual cosa afirme que eixa emoció solament la poden sentir els que ens hem vestit de fallers/es, hem anat cobrant per les cases, hem hagut d’assajar la presentació, controlar situacions emocionals i córrer pels carrers, animant-los amb pólvora i música. I esperar any rere any que la màgia del foc torne a fer-se realitat.

 

ROSA M.T.

Article del llibret de la Falla la Font any 2013